Recordando viejos y mejores tiempos, #remembersitjar

Cenaba ayer noche en un restaurante muy peculiar, muy de la estética de la mítica "Casa del Jamón". Inevitablemente mi memoria evocó aquel gran anuncio que sonaba por la megafonía del Lluís Sitjar al descanso de los partidos: "La Casa del Jamón, con el Mallorca y su afición. Venga con nosotros a celebrar la victoria después del partido". Una cosa llevó a la otra y comenzamos a recordar otras cuñas y momentazos vividos en el añorado Es Fortí. Y una cosa llevó a la otra y no pude evitar colgar en twitter el eslogan de los jamoneros por excelencia. Lo hice acompañándolo del hagstag #remembersitjar. Las aportaciones recibidas ponen la carne de gallina y, una vez más, uno piensa que cualquier tiempo pasado fue mejor. Entrañables aquellos vendedores de frutos secos al grito de " hay pipas, coca cola, cacahuets torrats ". Con el buen tiempo llegaba la variante de "hay pipas, cacahuets, bombón helado". La megafonía, insisto, nos regaló perlas que hoy debemos elevar a la categoría de arte: 

"Para su ganado, lo mejor Piensos Peyma el protector" // "Una calle, San Miguel. Un número, 22. Un nombre, Guillermo Bauzá, regalos de prestigio" // "Qué rico, qué rico, Cafés Rico. Cada sorbito vale por dos" // "Laccao, Laccao, la bebida del deportista" // 

Seguro que os vienen muchos más a la cabeza. Cómo tantas historias y momentazos vividos allí. Entrañable el marcador simultáneo. Lo patrocinaba Sa Nostra y cada partido se correpondía con un producto de la entidad financiera... Alguno de vosotros todavía tiene por casa el papelito que te entregaban a la entrada para poder seguir la jornada. @Karolpv71 nos deja este documento para la historia.

Sobran comentarios.

Por no hablar de los urinarios, rudimentarios pero muy operativos. Algunos habéis recordado el día en que parte de la grada se desplomó. Otros, el día del Chelsea. A mi me impactó un instante del partido de promoción con el Albacete (acababan de echar a Serra Ferrer). Su portero, Balaguer, casi llega a las manos con un defensa suyo. Tengo que reconocer que, cómo alguno de vosotros, yo también me colé en más de una ocasión al campo...Qué tiempos!!! Seguro que este pequeño ejercicio de nostalgia ha activado vuestra memoria futbolera. No lo dudéis, compartid esos momentos entrañables en el hagstag #remembersitjar de twitter. Os dejo aquí un enlace que ha compartido el gran @barralet.... La caída libre del gran Silvani.

Entre poc i massa, la mesura passa (reflexions sobre Serra Ferrer)

Tenia un cap fa anys que sempre emprava la mateixa sentència quan algú pixava fora de test. Seria incapaç de fer un càlcul aproximat de les vegades que li vaig sentir dir allò de "fulanet ha desaprofitat una magnífica ocasió per tenir la boca tancada". La sentència en qüestió la podríem aplicar a Llorenç Serra Ferrer. Segurament, ell sigui el primer que ho pensi. No va estar gens afortunat el pobler a Radio Marca Sevilla. D'aquí al linxament que està patint, però, hi va un camí gros. Després d'escoltar un grapat de vegades les seves paraules, la conclusió que extrec és que el vicepresident va ficar els peus dins el fang per l'ànsia de quedar bé davant el beticisme. Quantes vegades hem volgut quedar tan bé que hem acabat patinant i pensant que "ara això ha sonat malament". Serra hauria d'haver estat més viu i més prudent, no hi ha dubtes. L'ensabonada-homenatge que li feren els amics de Radio Marca va poder amb ell i va trabucar. Ja diuen en espanyol que "no se puede estar en misa y repicando". Serra hauria d'haver estat més pragmàtic i no voler quedar tan bé. S'hauria evitat tot aquest berenar. I no penseu que tenc res amb Serra... Tot el contrari. De fet, dimarts, dia en què es tancava el mercat, ens va fer un dribling i va partir per la porta de darrere de l'estadi per no atendre'ns. Com podeu suposar, la jugada em va caure com una potada davall del melic. Sigui com sigui, però, entre poc i massa, la mesura passa.

Serra Ferrer, un home estimat pel beticisme.

De què serveix parar el c...?

El passat mes d'octubre, Ángel María Villar va ser Mallorca com a gran estrella convidada a la gala que cada any organitza la Federació Balear de futbol. En un acte de submissió estratosfèric, la territorial illenca li va atorgar al cacic la medalla d'or extraordinària. Parlam d'un guardó que s'entregava per primera vegada. És a dir, que el varen fer a mida del personatge. No em puc treure del cap la imatge del nostre entranyable president, Miquel Bestard, donanant aferrades mil a l'ínclit Villar. Record que Villar va arribar pelat de temps al sopar "perquè el dinar havia estat llarg". Una petita mostra, aquesta, de la dimensió del vividor en qüestió. Villar, això sí, va tenir temps d'acostar-se al Consolat a deixar la seva targeteta al President del Govern. Després de l'ensabonada i de retornar-lo a casa menjat, begut i ves a saber què més, qui més qui manco pensava que els problemes del futbol balear amb l'Espanyola, i en conseqüència els del Mallorca, eren història. L'ensabonada al Padrino havia estat antològica, bé havia de servir per aconseguir els seus favors i que oblidàs, d'una vegada per totes, l'afrenta de Mateu Alemany. Sí, aquella d'intentar presentar-se a la presdiència de la Federación de Fúrgol. Idò mira per on, la parada de c... que feren Miquel Bestard i companyia ha servit per a què Joaquín Caparrós sigui sancionat amb dos partits per retirar-se del camp abans d'hora dissabte passat. Un gest, per cert, que Mourinho fa partit a partit sense cap conseqüència. Potser si no li haguessin fet la jornada-homenatge, avui Capa estaria inhabilitat de per vida. Sigui com sigui, podem estar tranquils. Segur que els serveis jurídics del Mallorca aconsegueixen una reducció de la sanció...

I això que va partir content...

Reverències, don Manuel (Fraga, és clar)

Mai no m'alegria per la mort de ningú, ho dic ben sincerament (o això crec...). Ni al pitjor dels meus enemics no voldria veure'l mort. Ara, d'aquí a la tendència espanyola de convertir en sant qualsevol finat, hi ha un món. Espanya és una país (?) peculiar. No hi ha dubtes. I amb poca memòria... Amb molt poca. Tampoc no esperava manco, però em posa els pèls de punta tanta reverència davant el difunt Manuel Fraga. Si hi ha vida més enllà de les estrelles i algun ésser de per allà dalt està pendent del que passa per aquí, deu pensar que el ministre de Franco va inventar la democràcia. En qualsevol cas, com que m'encalenteixo i tampoc no està bé xerrar dels que ja no hi són, aquí vos deix un petit vídeo del protagonista en qüestió. Al manco farem unes rialles. O no...

I li roben i li roben!!!!!!!!

No em faceu dir per què, però m'ha fet ganes recuperar un dels millors moments que s'han viscut a un camp de futbol a la darrera dècada. No és cap gol ni cap jugada. De fet, ni tan sols vos sabria dir el partit concret que ens va regalar aquesta meravella única i irrepetible. Li diuen Rabasona i és un dels personatges més populars de la Ciutat d'Inca (de Mallorca). Seguidora a mort del Constància, en manco d'un minut ens explica què és la passió, la frustració, l'amor a uns colors i, principalment, l'odi cap a uns altres. 

Mikimoto, torna!!!

Avui m'he posat nostàlgic, televisivament parlant. Fent un exercici de memòria, he començat a repassar els programes que he consumit des que tenc ús de raó. L'exercici ha estat ben igual que visionar una mala comèdia romàntica, el final estava cantat. Sense dubtes, m'atreveixo a assegurar que el millor programa que s'ha fet mai a la televisió és l'enyorat Persones Humanes. I d'això, ja fa més de quinze anys. Miquel Calçada va atrevir-se amb el que ningú no s'havia atrevit mai. Va crear, va innovar, va transgedir. Va tenir collons, en definitiva. I el resultat va ser la mare del late night show al nostre petit país i també al veïnat. Després d'ell, uns millor i uns altres pitjor, tots s'han dedicat a intentar copiar. Mikimoto va ser el primer que va tenir-los peluts abastament per dir el que tants pensam sobre la família reial espanyola. Segurament, si ell no hagués pegat com va pegar, avui el personal no s'atreviria a fer crítica (encara que tova) dels Borbons i els seus. I això que ens sobren els motius. Pensau que som exagerat? Jo crec que no. Si no, feis aquesta recerca a google: Mikimoto + Infanta Elena. La que li va caure! Crec, però que va ser un punt d'inflexió. Calçada va tenir els nassos de fer el que li passava pel cap (no sé si tot, però gairebé). Una vegada, ara fa més de deu anys, vaig tenir la sort de coneixer-lo en una visita que va a fer Mallorca per inaugurar Flaix FM. Naturalment, ell no ho recordarà. Per a mi, en canvi, va ser un d'aquells moments que et fan sentir un privilegiat. La xerradeta va ser breu, però la recordo com si fos avui. Li vaig dir bàsicament el que explic en aquestes línies, que enyorava molt el Persones Humanes. Li vaig recordar una broma telefònica que va fer al programa, per a mi el millor moment televisiu que recordo. De fet, Buenafuente ho va recuperar no fa molt al seu desparegut espai de La Sexta. Li vaig dir a Calçada que hauria de tornar amb el Persones... La seva resposta va ser cruel: "Va ser gran, però tot té el seu temps i aquest ja va passar". Cruel i savi. Sigui com sigui, estic segur que el seu temps encara no ha passat. No sé en quin format ni quan ni on, però algun dia tornarà. Mentrestant, ens podem consolar amb el millor moment de la televisió, aquí el vos deix. Riureu i enyorareu. Mikimoto, torna!!!

I no puc deixar de recuperar aquest altre vídeo... Sobren els comentaris.

La nostra família reial és la més pobra de tot Europa

Un dels millors periodistes que he tengut l'oportunitat de conéixer ha posat avui al matí a les diferents xarxes socials el següent estat: "8:00h: escucho por enésima vez EL APLAUSO. 8.20h: desfile de declaraciones en la radio sobre el espléndido monarca con que la historia nos ha dotado. 8:45h: corte de sonido del aplauso (de más de dos minutos, que no se te olvide). 9.00h: me hago una camiseta". La camiseta en qüestió és aquesta:

Iñaki, que així es diu l'estimable company,  té més raó que un sant. Crec que és l'aportació més certera que he llegit a facebook i twitter en molt de temps. Diria, sense por a equivocar-me, que és la mare dels estats d'aquest 2011. I tot plegat fa molta pena. Per què aplaudeixen senadors i diputats? Per què és notícia de portada a tots els mitjans? És de bojos que tot el país faci un monument (per no dir una grollerada) al monarca pel seu discurs nadalenc. Resulta que el gendre del Borbó és un pocavergonya. L'amic Joan Carles té a bé dir que tothom és igual davant la llei i tothom a fer reverències. Collons, faltaria més. Per cert, fa anys la Casa Reial va detectar que Urdangarin feia negocis poc clars. La determinació del Borbó va consistir en dir-li al gendre que ho deixàs córrer i partís ben enfora. De tornar els doblers i fer-lo passar comptes, res de res. Ara que l'han aglapit i ha transcendit, ara sí. A tot això, per primera vegada (!!!!!) la Casa Reial fa públic el desglossament dels seus comptes. Això sí, les despeses de roba i perruqueria segueixen sent confidencials (!!!!!). Per cert, el pressupost que l'Estat va destinar l'any 2011 va ser de 8,4 milions d'euros. El pitjor de tot plegat és que són intocables, per als polítics i per a la gent del carrer. L'altre dia sentia un comentari d'un tipo a un bar de Palma. Deia l'homenet tot convençut que "la nostra família reial és la més pobra de tot Europa". Estava consternat per l'alarmant falta de recursos de Joan Carles i companyia. Així anam. Realment, tenim el que mereixem.